/caritasgirona
@caritasgirona
caritasgirona
MENÚ
Un record per a Joan Maseller, participant del projecte Grans Experts
L’equip del programa d’Acompanyament a les Persones Grans de Càritas Diocesana de Girona dedica un text a Joan Maseller, participant del projecte Grans Experts, que ens ha deixat recentment.
«Joan, recorda que demà has de dur la guitarra, que tenim bolo!». Aquesta era una de les frases que més havíem dit a en Joan, el ferrer de tall de tota la vida al barri de Pedret de Girona, estimat per tots els veïns i veïnes. «Vols dir que em sortirà bé? Hauré d’assajar!», deia. I aquella nit, en Joan assajava les havaneres que havia tocat des de que tenia 20 anys, en diversos grups i formacions, perquè volia fer-ho bé una altra vegada. Ara, amb 87 anys, tenia un públic molt especial: un grup d’infants de primària que l’esperava a l’aula per sentir-lo tocar però també per escoltar en detall la seva experiència de vida fascinant. En Joan els explicava que de petit l’havien enviat a viure al camp, que havia après l’ofici de ferrer de tall, la seva forma de viure durant molts anys, i com va aprendre a tocar gairebé tots els instruments de corda que es toquen a les tunes. Parlar d’en Joan Maseller és parlar de tendresa i humilitat.
Des de 2013 en Joan ha estat vinculat al projecte Grans Experts de Càritas Girona, que se centra en posar en valor les experiències de vida de persones grans als centres educatius. En Joan ho feia amb il·lusió i amb els nervis impropis d’algú que s’havia passat molts anys tocant en concerts arreu. La seva història de vida, explicada en primera persona, fascinava sempre els infants que l’escoltaven embadalits, des de l’inicial descripció de la vida de postguerra, fins al reslat de superació, aprenentatges i passió. En Joan els explicava que gràcies al fet que havia trobat el que més l’apassionava -ser músic-, podia treballar del que li havia tocat: ferrer de tall. L’anècdota que més agradava als infants era quan els deia que havia fabricat un cotxe amb una banyera, o que havia posat un motor de tallagespa a una motocicleta, que es poden visitar al Museu de Carros i Eines del Camp de Valls. Però la part més emotiva sempre era al final de la sessió, quan els infants onejaven un mocador blanc mentre escoltaven, potser per primera vegada, La Bella Lola, amb la guitarra i la veu d’en Joan.
En paraules seves, participar d’aquestes xerrades «em fa recuperar els millors moments de la meva vida, i m’adono que encara puc mostrar allò que he fet i sé fer». En Joan era un exemple que la vellesa és una bonica etapa per construir, per reinventar-se, i per deixar enrere l’expressió «no puc». Des de Càritas, treballem per un envelliment actiu i de qualitat, i perquè les persones grans esdevinguin mestres de vida per a les noves generacions.
No ens queda més que donar-te les gràcies, Joan, per deixar petjada en nosaltres i en tots els infants i joves que t’han escoltat tots aquests anys.
Equip del programa d’Acompanyament a les Persones Grans.
«Joan, recorda que demà has de dur la guitarra, que tenim bolo!». Aquesta era una de les frases que més havíem dit a en Joan, el ferrer de tall de tota la vida al barri de Pedret de Girona, estimat per tots els veïns i veïnes. «Vols dir que em sortirà bé? Hauré d’assajar!», deia. I aquella nit, en Joan assajava les havaneres que havia tocat des de que tenia 20 anys, en diversos grups i formacions, perquè volia fer-ho bé una altra vegada. Ara, amb 87 anys, tenia un públic molt especial: un grup d’infants de primària que l’esperava a l’aula per sentir-lo tocar però també per escoltar en detall la seva experiència de vida fascinant. En Joan els explicava que de petit l’havien enviat a viure al camp, que havia après l’ofici de ferrer de tall, la seva forma de viure durant molts anys, i com va aprendre a tocar gairebé tots els instruments de corda que es toquen a les tunes. Parlar d’en Joan Maseller és parlar de tendresa i humilitat.
Des de 2013 en Joan ha estat vinculat al projecte Grans Experts de Càritas Girona, que se centra en posar en valor les experiències de vida de persones grans als centres educatius. En Joan ho feia amb il·lusió i amb els nervis impropis d’algú que s’havia passat molts anys tocant en concerts arreu. La seva història de vida, explicada en primera persona, fascinava sempre els infants que l’escoltaven embadalits, des de l’inicial descripció de la vida de postguerra, fins al reslat de superació, aprenentatges i passió. En Joan els explicava que gràcies al fet que havia trobat el que més l’apassionava -ser músic-, podia treballar del que li havia tocat: ferrer de tall. L’anècdota que més agradava als infants era quan els deia que havia fabricat un cotxe amb una banyera, o que havia posat un motor de tallagespa a una motocicleta, que es poden visitar al Museu de Carros i Eines del Camp de Valls. Però la part més emotiva sempre era al final de la sessió, quan els infants onejaven un mocador blanc mentre escoltaven, potser per primera vegada, La Bella Lola, amb la guitarra i la veu d’en Joan.
En paraules seves, participar d’aquestes xerrades «em fa recuperar els millors moments de la meva vida, i m’adono que encara puc mostrar allò que he fet i sé fer». En Joan era un exemple que la vellesa és una bonica etapa per construir, per reinventar-se, i per deixar enrere l’expressió «no puc». Des de Càritas, treballem per un envelliment actiu i de qualitat, i perquè les persones grans esdevinguin mestres de vida per a les noves generacions.
No ens queda més que donar-te les gràcies, Joan, per deixar petjada en nosaltres i en tots els infants i joves que t’han escoltat tots aquests anys.
Equip del programa d’Acompanyament a les Persones Grans.
